Els arquitectes modernistes ja eren —potser per respecte als recursos estètics de la paleta mediterrània— aficionats a l'ús de rajoles ceràmiques, però va ser Antoni Gaudí qui va proposar un sistema que es va considerar inèdit: el trencadís. Relata una anècdota de la vida de l'artista, que Gaudí va anar al taller de Lluís Brú i en veure com col·locaven les peces, va agafar una rajola i un test i trencant-la va exclamar: «A grapats s'han de posar, si no, no acabarem mai» .3​ S'ha considerat a Josep Maria Jujol l'encarregat d'aplicar aquesta 'tècnica' i qui li va donar la personalitat característica.

S'utilitzava material d'un sol ús de la fàbrica Pujol i Bausis, emplaçada a Esplugues de Llobregat, a més de fragments de plats i tasses de cafè de pisa blanca de diversa procedència. També es van fer servir rajoles de ceràmica i el mosaic amb la tècnica de l'opus tessellatum.

Per tal d'aconseguir cromatisme, es va optar per la utilització de ceràmica esmaltada, que ofereix colors vius, aprofitant la superfície llisa i polida juntament amb la superfície tridimensional de la seva arquitectura, per causar el màxim efecte de brillantor en incidir la llum a les composicions .

Es podia construir amb un mètode d'aplicació indirecte, formant-lo al taller sobre una plantilla de paper, tapant el dibuix amb els fragments de rajola ("boca avall", deixant a la vista el revers), i portant-lo després al seu lloc definitiu, sobre el que es disposa en sentit invers. Quan es dóna sense disseny previ, amb un mètode d'aplicació directa sobre una superfície de morter tou ("boca amunt", deixant a la vista l'anvers), és l'habilitat artesanal de l'operari la que determina la bellesa del resultat, que inclou alteracions a la superfície i canvis de pla, donant una sensació d'espontaneïtat. De vegades, s'insistia en l'aleatorietat («A grapats s'han de posar, si no, no acabarem mai», va dir Gaudí mateix).

La tècnica del trencadís es va utilitzar per primera vegada al trucador de l'entrada de la finca Güell, a l'avinguda de Pedralbes de Barcelona. En aquesta finca, l'arquitectura sinuosa va convertir en necessitat de trencar rajoles on no es podien utilitzar senceres.

En trossejar rajoles que ja tenien la seva pròpia decoració i fer una nova composició sense relació amb els dibuixos de les peces senceres, unit a la barreja de fragments de diverses peces, s'aconsegueixen efectes visuals peculiars i distintius d'aquesta tècnica. Actualment se segueix utilitzant aquesta tècnica en altres obres.